diumenge, d’agost 13, 2017

La capacitat de càrrega

La capacitat de càrrega és un concepte ecològic que fa referència al número màxim d'individus d'una espècie que pot viure de forma sostenible en un ecosistema.

Amb un exemple s'entendrà millor. Si introduïm desenes de lleons en una determinada sabana africana, arrasaran amb tot allò que es mogui, que per això són carnívors, i, en acabat, es moriran de fam quan ja no quedi res per dur-se'n a la boca.

És evident que en un determinat paratge no pot haver-hi el mateix número de lleons que de gaseles. De fet, per això la piràmide tròfica té, justament, forma de piràmide, ja que dels animals que estan més amunt a la xarxa tròfica sempre ha de haver-n'hi molts menys que de les espècies que estan a la part inferior.

Font: Pixabay. Llicència: Llicència de Pixabay

Tot i ser un terme ecològic, la capacitat de càrrega també es pot aplicar a les poblacions humanes, com bon animalons que som.

El que no sé és si s'ha aplicat mai aquest concepte en un ecosistema molt determinat: l'ecosistema escola. O més concretament a l'ecosistema escola d'adults.

Aquests dies, li estic donant moltes voltes a quin és el número màxim d'estudiants que pot estar matriculat en un centre de formació de persones adultes. En definitiva, a quina és la capacitat de càrrega d'un centre d'aquestes característiques.

La primera idea que ens podria venir al cap, i que segurament és la més encertada en molts tipus de centres, és que la capacitat de càrrega és la suma dels estudiants de tots els grups si aquests estiguessin al 100% de la seva capacitat.

Per exemple, la capacitat de càrrega d'una escola de primària d'una línia, amb nou nivells (de P3 a 6è) i 25 alumnes per grup, tindria una capacitat de càrrega de 225 alumnes.

Però si s'aplica aquesta lògica als centres de formació de persones adultes, que és el que ara mateix s'està fent, ens podem trobar amb unes desigualtats en la càrrega de treball entre els diferents centres que pot posar en perill la qualitat que s'està oferint en alguns d'ells.

Com en molts altres aspectes, l'heterogeneïtat de les escoles d'adults fa de mal combinar amb l'homogeneïtat que cerca la normativa, especialment quan no és específica de la formació de les persones adultes. Aquesta heterogeneïtat fa que s'hagi de reclamar de l'administració una atenció personalitzada que, d'altra banda és la que volen que apliquem per atendre als nostres estudiants.


Diferente. Autor: ararquia. Font: Flickr. Llicència: CC BY-NC 2.0
Però, perquè no és coherent, al meu entendre, calcular la capacitat de càrrega d'una escola d'adults a partir del número màxim d'estudiants dels grups que configuren la seva oferta formativa?

Amb un exemple ho veurem millor.

Imaginem una escola d'adults que imparteix el Graduat en Educació Secundària. Aquests ensenyaments s'organitzen en dos nivells. Al llarg dels dos cursos els estudiants han de cursar 34 mòduls, cada un dels quals té una durada trimestral i una càrrega lectiva de 3 hores setmanals. La capacitat màxima d'aquests grups és de 35 estudiants. Per tant, una escola amb dos grups de GES (GES I i GES II) haurà de dedicar 34 hores lectives del professorat per atendre a un màxim de 70 estudiants.

El mateix podríem dir per d'altres ensenyaments que consumeixen un elevat número d'hores lectives docents, com el curs específic d'accés a cicles formatius de grau mitjà (CAM) o les preparacions a les proves d'accés tant a cicles formatius com a la universitat.

Imaginen una segona escola, amb una gran demanda dels ensenyaments d'informàtica i de llengües. Tenint en compte que la càrrega lectiva d'aquests grups és de 3 o 4 hores setmanals, en funció del nivell, i que el número màxim d'alumnes és de 25 per grup, amb les 34 hores lectives docents que en el cas anterior es dedicaven a només dos grups del GES, es podrien oferir entre 9 i 11 grups d'altres ensenyaments. És a dir, atendre fins a 275 alumnes.

La càrrega lectiva del professorat pot ser la mateixa en els dos casos, tot i que se n'hauria de parlar, però: oi que no és el mateix atendre a 70 persones que a 275? oi que no és el mateix orientar i assessorar a 275 persones, al llarg de tot un curs, que fer-ho amb 70? oi que la càrrega de feina administrativa no és la mateixa per atendre a 275 estudiants que a 70 persones? I fins i tot, a nivell acadèmic, oi que no és el mateix avaluar a 70 persones, que fer-ho a 275 persones?

Per tant, és lògic que la capacitat de càrrega sigui el número màxim d'alumnes que es poden matricular en els grups que ofereixen aquests dos hipotètics centres? O hauríem de tenir en compte la tipologia d'ensenyaments que s'ofereixen en cada centre per a calcular la seva capacitat de càrrega?


Font: Pixabay. Llicència: Creative Commons CC0

Però deixem-nos del GES i centrem-nos en els grups de llengües i d'informàtica. Perquè, donen la mateixa feina els estudiants dels diferents grups? Té la mateixa feina una escola amb molts grups de, posem pel cas, llengua catalana i/o llengua castellana, que una escola amb molts grups dels diferents nivells d'informàtica o de llengües estrangeres?

A priori podria semblar que sí, però si tenim en compte que els estudiants d'informàtica i de llengües estrangeres participen en el Fons Social Europeu (Ai, el Fons Social Europeu) i que, en conseqüència cal gestionar tota la paperassa que això implica i que a més els estudiants d'informàtica han de fer els projectes d'avaluació del COMPETIC i els alumnes de tercer nivell de llengües estrangeres les proves de nivell que prepara el Departament d'Ensenyament, doncs la resposta a la pregunta anterior, clarament, és no. La feina que dona un grup de català o de castellà no és comparable a la d'un grup d'informàtica o de llengües estrangeres.

Si tenim en compte que per corregir un projecte de COMPETIC 2 trigo, de mitjana, uns 20-30 minuts aproximadament, us podeu imaginar la càrrega de feina que això suposa per un centre que com el nostre, el curs que ve tindrà tres grups de COMPETIC 2 i tres grups de COMPETIC 3.

I això és especialment greu en centres amb pocs docent, on ni tan sols està reconeguda la figura del coordinador informàtic. Ja pots tenir 100, 125 o 150 estudiants de informàtica, ja pots tenir 50, 75 o 100 dispositius digitals que si no tens deu professors a la plantilla no tens coordinador informàtic.

I el mateix podem dir del coordinador lingüístic o del coordinador de riscos laborals.

Però, tornem al tema. I doncs, quina ha de ser la capacitat de càrrega d'un centre de formació de persones adultes? No ho sé. El que sí que tinc és la impressió que al CFA Palau de Mar estem molt a prop d'assolir la capacitat de càrrega, si és que no l'hem superat ja. I em preocupa que la qualitat de la formació que oferim no es comenci a ressentir.

Ja entenc que la diversitat de tipologies de centres d'adults fa que sigui difícil trobar una solució per a calcular la capacitat de càrrega que sigui vàlida per a tots els centres. Però, algunes propostes es podrien trobar, com ara establir una ràtio màxima d'estudiants per profe, calcular les dotacions del personal d'administració en funció del número d'estudiants del centre, lligar la existència o no de les diferents coordinacions al número de dispositius, al número d'estudiants o al número de grups d'un centre i no al número de professorat, etc.

Font: Pixabay. Llicència: Llicència de Pixabay

Tornant al CFA Palau de Mar, tinc la impressió que s'està preparant la tempesta perfecta. Amb més de 600 alumnes; poc professorat, insuficients per tenir coordinador informàtic, coordinador lingüístic o coordinador de riscos laborals; pocs grups dels que absorbeixen una gran quantitat d'hores lectives del professorat; pocs grups dels que queden fora del Fons Social Europeu i molts, moltíssim grups dels que donen més feines... I uns espais del tot insuficients per encabir-hi a tanta gent en condicions.

I seguim creixent...!

dissabte, de juliol 22, 2017

Formació de persones adultes? I això què és?

La setmana passada setmana vaig assistir a la meva darrera reunió de la Junta Central de Direccions dels centres de formació de persones adultes, com a representant de les direccions de les escoles de Barcelona ciutat. I com no, va tornar a sortir el tema de la visibilitat dels centres de formació de persones adultes.

Estem en ple procés de preinscripció i matrícula, i pel que sembla les dades no són optimistes. L'any passat ja es va notar una important davallada en el número de matrícules respecte a cursos anteriors i sembla que aquesta tendència es manté, especialment en determinats ensenyaments com, per exemple, la preparació a proves de cicles formatius de grau superior.

No és d'estranyar doncs que el tema de moda quan ens trobem els directors i directores dels centres d'adults, en aquestes dates, sigui les dades de preinscripció. I tot fa indicar que, novament, a tota Catalunya quedaran milers de places per cobrir. Places que tots i totes paguem amb els nostres impostos.

La silla vacia. Autor: Juan Carlos Pachón. Font: Flickr. Llicència: CC BY 2.0

Però, tot i això, algú ha vist un anunci publicitari, a la ràdio, a la televisió, al diaris, al metro o qualsevol altre lloc, sobre la oferta formativa dels centres de formació de persones adultes? Òbviament és una pregunta retòrica, ja que la resposta és no. I és no, perquè no existeixen.

En aquests anys en què he estat representant de les direccions dels centres de formació de persones adultes del Consorci d'Educació de Barcelona a la Junta Central de Direccions i en els cinc anys que porto de director, hi ha temes que es van plantejant d'una manera cíclica. I una demanda que apareix gaire bé a totes les reunions amb l'administració, ja sigui amb el Departament d'Ensenyament o amb el Consorci d'Educació de Barcelona, és la d'una major difusió de les activitats que realitzen els centres d'adults. Ja podem anar demanant...

Si no recordo malament, el darrer anunci que van aparèixer a la tele sobre la formació de persones adultes va ser cap allà a l'any 2001 o 2002 i es va enregistrar al centre de autoformació Palau de Mar, quan encara era a l'edifici de Palau de Mar i quan encara, ni tan sols, no havia estat creat com a Centre de Formació d'Adults. Ho recordo molt bé perquè a l'anunci sortia un primer pla de la meva cara atenent a un alumne.

D'això ja fa més de 15 anys...

Autor: ramos alejandro. Font: Flickr. Llicència: CC BY 2.0

En Ramon Paraíso (@monparaiso) diu al seu blog: "existe una corriente de opinión -hablaría de clamor, casi- que coincide en la necesidad de visibilizar nuestra etapa educativa y de conseguir prestigiar nuestra práctica profesional. Estamos totalmente al margen del foco mediático educativo y esto, además del malestar generado por el ninguneo perpetuo, afecta notablemente a nuestras posibilidades de crecimiento y expansión futuras. ¿Cómo mantener matrículas y luchar contra el absentismo si ni la propia administración nos promociona?"

Hi ha preocupació entre els equips directius i el professorat dels centres de formació de persones adultes sobre el futur de aquests ensenyaments i més si la tendència a la baixa en el número de persones matriculades es perllonga en el temps.

Hi ha un gran desconeixement sobre el que són i que s'hi fa a les escoles de formació d'adults, és evident. Tant entre els possibles usuaris, com, fins i tot, en el professorat d'altres nivells educatius.

La tasca de les escoles d'adults ha canviat molt, moltíssim, en els darrers anys. Afortunadament les taxes d'analfabetisme de la població, de la època de la transició quan es van crear moltes d'aquestes escoles, han disminuït radicalment, i han aparegut d'altres necessitats formatives de la població que han assumit els centres de formació d'adults.

El cas més paradigmàtic, segurament, és el dels ensenyaments d'informàtica i la necessitat de suturar l'esquerda digital que s'ha produït entre diferents generacions i diferents col·lectius.

D'altra banda, l'aparició d'altres serveis socials, ha deslliurat als centres de formació de persones adultes, si més no a les grans ciutats, del caire més social o socialitzador que van assumir en una determinada època. S'ha de dir que l'ordenació dels ensenyaments que imparteixen aquest centres, que ha realitzat l'administració, amb la publicació dels currículums i la certificació a que condueixen, totalment homologable a d'altres titulacions, hi ha ajudat molt.

Llicència: CC0 Public Domain
No obstant encara, tot i que cada vegada menys, ens trobem amb professorat, ja d'una certa edat que manifesten obertament que volen venir a treballar a un centre d'adults per "estar tranquils" els darrers anys abans de la jubilació. La idea dels centres d'adults com espais on les senyores grans venien a alfabetitzar-se i persones de mitjana edat venien a treure's el graduat escolar encara perdura en una part de la societat.

Els centres d'adults no som centres on s'ofereixen curset d'informàtica per a la gent gran, ni som centres per a socialitzar a persones de la tercera edat o amb problemes psiquiatrics, ni, òbviament, centres per a què mestres i professors tips de les escoles i instituts vinguin a prejubilar-se.

Els centres de formació de persones adultes som centres que oferim uns ensenyaments que condueixen a una certificació oficial i on totes les persones adultes que vulguin continuar formant-se, sigui quina sigui la seva edat, les seves motivacions i els seus objectius, seran molt ben vinguts.

Tornant a la difusió de les escoles d'adults, segurament es podria pensar que si no hi ha prou demanda cal reduir l'oferta, especialment en determinats indrets o en determinats ensenyaments. Segurament es podria pensar que si les escoles d'adults volen sobreviure hauran d'adaptar-se a les necessitats formatives actuals de la població. I segurament es podria pensar que si centres d'adults continuem amb places buides és perquè no fem una oferta prou atractiva en quan flexibilitat i innovació educativa per tal de treure els possibles estudiants. I segurament part de tot això és veritat...

Però si la gent no ens coneix difícilment vindrà als nostres centres. Fem el que fem.

I aquest desconeixement és especialment greu en els professionals de l'orientació, prescriptors de formació. Enguany, des del nostre centre, hem iniciat una sèrie de contactes amb els instituts de l'entorn. En la majoria dels casos, tret d'alguna esperançadora excepció, el nostre tutor del Graduat en Educació Secundària tornava incrèdul del poc coneixement que hi ha als instituts sobre les escoles d'adults, especialment per part d'aquelles persones que han d'orientar als nois i noies vers les portes que se'ls obren, en acabar l'etapa obligatòria.

Font: Pixabay Llicència: CC0 Public Domain

I això és especialment greu tenint en compte el traspàs continu d'estudiants que hi ha entre els instituts i les escoles d'adults de l'entorn.

El que sobte és el total desinterès de l'administració pública per promocionar les escoles d'adults. I més tenint en compte que cada plaça que queda per ocupar són recursos públics que es malbaraten.

Per més que hi dono voltes, no puc entendre els motius d'aquesta manca d'interès de l'administració educativa sense malpensar, tot i que una opció podria ser, simplement, la desídia. Al cap i a la fi, sigui cert o no, la sensació de que som els últims de la fila del sistema educatiu no ens la podem treure de sobre.

Tot i la caiguda generalitzada en la matrícula de les escoles d'adults en els darrers cursos, la sensació que tinc és que demanda n'hi ha. És veritat que els centres hem de fer un important esforç per a flexibilitzar els horaris, per implantar metodologies innovadores centrades en l'alumne, per adaptar l'oferta formativa a les necessitats de l'entorn i a una societat canviant, però els centres que han iniciat aquest camí, la matrícula no cau, al contrari.

El problema pot venir perquè la formació de persones adultes és un ensenyament post-obligatori i un ensenyament post-obligatori és un ensenyament no obligatori. No obligatori pels usuaris, però també per l'administració, més enllà de les recomanacions que estableixin els organismes internacionals i de les quals encara estem massa lluny.

Autor: Sam Howzit. Font: Flickr. Llicència: CC BY-NC-SA 2.0

Més difusió implicaria més demanda. I més demanda implicaria, probablement, haver-hi d'abocar més recursos o bé haver de deixar gent sense plaça, com de fet ja passa en certes. I això no queda bé.

I la diferència entre poder recuperar recursos destinats als centres de formació de persones adultes o haver-ne d'aportar és gran, especialment en època de vaques flaques.

Sigui per desídia o sigui per voler estalviar recursos, ja sabem què podem esperar de l'administració en aquest tema. I no serà perquè no s'hagi demanat.

dijous, de maig 05, 2016

Vol Espanya ser el bar d'Europa?

Deixo aquí l'entrevista que Jaume Barberà va fer a Jose Antonio Marina per al programa retrats:

dissabte, d’abril 30, 2016

Cap a una consciència col·lectiva

Fa uns mesos vaig escriure un article per a ser publicat en aquest blog, però, com em passa sovint, va quedar en una nota més del meu compte d'Evernote.

Però un dia d'aquesta setmana, venint en metro cap a casa, em vaig recordar d'ell en veure  que @jcpalominotic, flamant president d'Espiral, compartia la notícia següent, en el grup de l'associació: 

http://www.elperiodico.com/es/noticias/educacion/escuela-innovadora-desbordada-peticiones-preinscripcion-nuevos-alumnos-5084620

Anem bé. Anem molt bé. Ja fa temps que defenso que quan hi hagi una consciència col·lectiva de la necessitat del canvi als centres educatius, aquest serà imparable. Haurem arribat a un punt de no retorn.

Aquest, de fet, va ser una de les idees centrals de la conferència que vaig fer, a per encàrrec d'ScolarTIC a la darrera edició del SIMO.


Doncs bé, aquí està l'article que tenia pendent de publicar, tant de bo la frase final fos premonitòria:


Quan parlem d'educació hi ha un gran consens en la importància del paper que juguen les famílies i de com, família i escola, han d'anar alineats en la consecució dels objectius del centre. I això és especialment important en un moment de canvi com el que estem vivent.

Ens explicava David Álvarez (@balhisay) en la taula rodona de tancament de la darrera trobada d'Aulaglog, a Ubrique, com col·laborava amb el col.legi dels seus fills, en la implantació educativa de les TIC. 

He de dir que sento enveja de docents, pares i mares i altres persones que conec, implicades en la millora educativa amb l'ús de les TIC, que col.laboren amb en els col·legis dels seus fills.

Jo no ho he aconseguit. Per més que m'he ofert a col·laborar tant amb el col·legi com amb l'institut dels meus fills, aquest oferiment mai ha despertat el mínim interès per part dels respectius equips directius. No ho critico, però em sap greu.

El que si els que critico és l'immobilisme davant l'onada de canvis que sacseja l'educació, amb molts membres dels seus claustres reticents a l'ús didàctic de les TIC, amb unes dotacions de maquinari infrautilitzades i unes metodologies actualment superades. I el que això comporta en l'alumnat: ínfima competència digital, nul·la capacitat per a realitzar un treball en equip amb cara i ulls, avaluació basada en la retenció memorística...

La pregunta és òbvia: per què continuen escolaritzats els nens en aquests centres? La resposta també: per què no hi ha res més que valgui al pena al voltant d'on vivim.

Com deia al principi, les AMPA i les famílies en general, són un paper clau del canvi educatiu, encara que sigui pel simple fet d'inscriure als seus fills en un centre o un altre, ja que amb aquest fet, estan potenciant un determinat projecte educatiu i per tant, el seu model pedagògic. En definitiva, estant optant per un model d'educació.

Ara bé, és cert que hi ha una part de les famílies reticents als canvis, que segurament idealitzen l'educació que van viure en primera persona, una educació pensada per a un model de societat que ja no existeix. De fet ja en parlava d'això, ara fa uns anys, en l'acte de lliurament del VI Premio Espiral Edublogs.




I de fet aquest tema és el que va triar Sara Carreira com a títol de l'entrevista que em va realitzar amb motiu de la meva participació al II Encuentro InspiraTICs de la Plataforma Proyecta: "Parece que la innovación solo se rechaza en educación".


http://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2015/03/04/parece-innovacion-solo-rechaza-educacion/0003_201503G4P27991.htm


Ara bé, hi ha diversos factors que influeixen damunt de les famílies. I un d'ells és la conscienciació i la sensibilització sobre les virtuts de les noves metodologies d'ensenyament-aprenentatge basades en l'ús educatiu de les TIC. I en això hi ha tres actors que poden jugar un paper clau: les administracions, els mitjans de comunicació i els centres educatius.

Tot i que es pugui demanar una implicació més directa a les administracions, promovent la difusió de les bones pràctiques educatives i de les bondats de les innovacions metodològiques, la promoció de projectes de millora educativa o el finançament de projectes educatius impulsats pels mateixos centres, té uns efectes innegables en la comunitat educativa, incloses, òbviament, les famílies. No té el mateix efecte un projecte d'innovació tecnològic impulsat per un docent a l'aula, o per un equip directiu en un centre educatiu, que un projecte impulsat o finançat per una administració educativa.




Per posar alguns exemples que em són més o menys propers podría citar el projecte mLearningBCN de l'Ajuntament de Barcelona, que, malauradament amb el canvi de govern municipal ja ha passat a la història; el projecte Mobile History Map, impulsat per la Mobile World Capital  amb el suport de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona; o les ajudes PROMECE del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte que, enguany, han permès impulsar el projecte mapaTIC, que des del CFA Palau de Mar vàrem dura terme durant el 2015, juntament amb els companys i companyes del CEPA Sierra Norte de Torrelaguna i del CFA Dolors Paul de Cunit.

En aquesta línia podríem incloure el document "Les tecnologies mòbils als centres educatius" promogut des del Consell Escolar de Catalunya o els documents sobre Competències Bàsiques que està elaborant el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa als mitjans de comunicació, és innegable el paper que juguen de promoció de les noves pràctiques educatives. Enguany, diferents iniciatives, entre les quals segurament té un pes important l'anunci dels Jesuïtes d'eliminar les assignatura, els exàmens i els horaris dels seus centres educatius, han posat el focus de bona part dels mitjans de comunicació sobre els diferents projectes de millora educativa que s'estan impulsant des de diferents instàncies.

En aquest context cal emmarcar un seguit d'articles publicats a La Voz de Galicia, elaborats per la periodista @sarcarreira, alguns dels quals tenen com a protagonista el CFA Palau de Mar.

I de pas, una contraportada amb una entrevista a Sabela Labraña

http://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2015/04/25/conseguir-vuelvan-clase/0003_201504G25P28993.htm


És evident que pels centres educatius la relació amb la premsa pot implicar una distorsió més o menys gran. D'una banda per què no hi estem acostumats i, de l'altra, per què no tenim una organització adequada per atendre'ls correctament. I de ben segur que el meu centre, de formació de persones adultes, no ha de tenir, ni de bon tros la demanda d'altres centres més "mediàtics".

No obstant, com deia abans, també és responsabilitat dels centres fer difusió de les bones pràctiques educatives i contribuir, per tant, a la conscienciació dels diferents agents educatius. Presentar les experiències en congressos, trobades educatives, premis i concursos també formen part d'aquesta tasca de promoció. Feina extra per les escoles que ajuda a posar en valor les bones pràctiques dutes a terme.

Deia abans que hi ha diversos factors que influeixen sobre  les famílies i entre ells, i no menors, són el boca orella i les evidències de millora. Quan en un poble o en un barri s'obre un nou establiment que ofereix productes de millor qualitat, a més bon preu i amb un millor servei als clients, la resta d'establiments del ram d'aquell índret tenen un problema. 

Quant en un centre educatiu, amb un projecte innovador, els alumnes estan més satisfets, disminueix l'absentisme i la conflictivitat escolar i s'obtenen millors resultats, tant en les proves internes com externes, la resta de centres educatius del voltant tenen un problema,. El boca orella funciona i les famílies, al cap i a la fi, el que volen, és el millor per als seus fills. En aquest sentit, els pares i les mares poden ser un gran aliat de l'acceleració del canvi educatiu. I això ja està passant!

dilluns, de gener 04, 2016

Curs de directors novells

No sé perquè però en els darrers dies he recordat molt el curs per a directors novells que vaig fer aviat farà quatre anys. En aquell moment vaig ser molt crític amb el contingut i el format del curs. Hores i hores asseguts en una cadira, força incòmode, escoltant i poca cosa més.

Ens van fer molt èmfasi en que ens havíem de convertir en els líders pedagògics dels nostres centres, amb una metodologia transmissiva que ja hauria d'estar absolutament superada. De predicar amb l'exemple res de res.

http://edubcn.cat/ca/noticies/detall?44716

Certament hi havia algunes exercicis de treball en grup i fins i tot algunes que havíem de lliurar a través d'una plataforma Moodle, però dissenyar activitats per a futurs directors i directores d'escoles oficials d'idiomes, escoles de primària, instituts de secundària, centres de formacions de persones adultes..., tots barrejats, no ha de ser fàcil. 

Algunes activitats sobre els conflictes en les hores de patí, o com gestionar el servei de menjador, per a un futur director d'un centre de persones adultes, em van semblar aleshores i, encara m'ho semblen, una pèrdua de temps. Especialment quan havies de suspendre classes, deixar l'escola  i desplaçar-te fins la seu del Consorci d'Educació de Barcelona. 

http://www.edubcn.cat/rcs_gene/extra/05_pla_de_formacio/directors_novells/programa_formacio_equips_directius_novells.pdfCal dir, que els futurs directors dels centres de persones adultes estàvem alliberats d'un dels mòduls, no recordo quin, per a fer-ne un d'específic de la formació de persones adultes, i que el record que em va quedar és que fou prou interessant. 

Però en contrapartida, també recordo la decepció del mòdul sobre les TIC, un mòdul telemàtic en el qual, després de veure uns materials que ens proporcionàvem, havíem de redactar la nostra opinió i lliurar-la a través d'una tasca del Moodle. Ni tan sols un trist debat amb la resta de companys i companyes. Aprenentatge entre iguals és un dels noms que rep. És a dir, una activitat en línia sobre les TIC que l'hauríem pogut fer perfectament mitjançant el correu postal.

Ara bé, he de dir que vist en perspectiva, pel que fa als continguts, alguns d'ell si que m'han estat força útils, ja que si amb prou feines em van preparar per ser profe, amb les 300 hores d'escalfar cadira de l'antic CAP (Curs d'adaptació pedagògica) i les minses pràctiques que contemplava, molt menys els profes estem preparats per ser dires, més enllà de l'exemple, bo i dolent, dels directors i directores que hem anat tenint des de que vàrem posar el peu en una escola per primer cop per a formar part d'un claustre.

Però hi ha situacions per les quals el curs per a futurs directors i directores no et prepara, i te les vas trobant en el dia a dia. A ballar s'aprèn ballant i a ser dire s'aprèn fent de dire. 

I d'altres situacions què per improbables no poden ser contemplades, com la mort inesperada, absurda i injusta d'una companya de feina. Per això no estava preparat, Sabela. Com hagués necessitat el teu consell en aquests moments.

dissabte, de gener 02, 2016

Fa deu anys (article per la Revista Escolar)

El passat curs 2014-2015, la Revista Escolar del CFA Palau de Mar va complir 10 anys. Algun dia hauré de parlar amb calma de la Revista Escolar, de moment aquí teniu la seva versió web.

En ocasió d'aquest 10è aniversari vaig escriure-hi un article que vull recuperar aquí:

Fa deu anys

Fa deu anys, el CFA Palau de Mar era en un local situat en un soterrani al carrer Calàbria, amb una ventilació i una il·luminació insuficicients. Pocs mesos abans ens havien fet fora, de males maneres, de l’edifici de Palau de Mar, al barri de la Barceloneta, quan el local que ens havia d’acollir encara s’estava reformant.

Autor: Antonio Tajuelo. Llicència CC BY


Fa deu anys en Pasqual Maragall feia dos anys que era el president del primer govern tripartit de Catalunya, i en Josep Bargalló, el conseller en cap. José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern espanyol, i a Whasington, George Bush fill habitava a la Casa Blanca.

Fa deu anys, al CFA Palau de Mar hi treballaven dinou professors i professores i el centre era la seu del programa “Graduï’s. Ara en Secundària!” que permetia l’obtenció del graduat en educació secundària a distància.
Fa deu anys les obres d’ampliació del metro van provocar un gran esvoranc que va engolir diversos blocs de pisos al barri del Carmel de Barcelona.


Fa deu anys en Joan Queralt era el director del CFA Palau de Mar, Catina Bujosa, la cap d’estudis, i Olga Anglada, la secretària.

Fa deu anys la meva filla ja era tota una doneta: havia fet quatre mesos!

Fa deu anys, ben poc ens podíem imaginar l’Esther Tomàs, la Montse Abelló i un servidor, que algun dia seríem directores i director del CFA Palau de Mar.

Aula del CFA Palau de Mar al carrer Calàbria, 169. Curs 2006-2007

 Fa deu anys va néixer una nena a la qual li van posar molts noms, entre ells el d’Elionor i que, potser algun dia, serà la comtessa de Barcelona, comtessa de Cervera, duquessa de Montblanc, senyora de Balaguer... i reina d’Espanya.

Fa deu anys la Ma Àngels Araujo encara no era la cap d’estudis del centre. Li quedava poc temps per ser-ho, tot i que ella aleshores no ho sabia.

Fa 10 anys, Fernando Alonso va guanyar el mundial de Fórmula 1, la Lliga se la va endur el Barça de Rijkaard i Laporta, la copa, el Betis, i la Champions League, el Liverpool.

Fa deu anys en Francesc Martínez, en Jordi Llimargas, la Montserrat Piñol i l’Assun Bachs, poc podien imaginar-se que un dia acabarien treballant al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona.

Escola Industrial de Barcelona. Autor: PCB75. Llicència CC BY- SA


Fa deu anys el Parlament de Catalunya va aprovar per 120 vots a favor i 15 en contra el nou Estatut d’Autonomia, que proclamava que Catalunya és una nació. Anys més tard el Tribunal Constitucional ens va dir que més aviat no.

Fa deu anys faltava un any perquè l’escola s’hagués de reinventar de cap a peus. La creació de l’Institut Obert de Catalunya faria que el centre passés d’un claustre de 22 docents als 7 de què disposa actualment. Calia trobar un equip directiu nou, un projecte educatiu nou i aixecar l’escola fins el que és avui en dia.

Presentació del número de Tardor 2006 de la Revista Escolar del CFA Palau de Mar

Fa deu anys a casa vèiem els Teletubbies, Caillou i Pocoyó. En això el meu fill manava.

Fa deu anys ja en feia dos que el CFA Palau de Mar tenia una aula virtual, que aleshores s’anomenava supporttelematic.com, éssent, segurament, el primer centre educatiu de Catalunya en disposar d’un entorn virtual de treball d’aquesta mena.

Fa deu anys va morir Joan Pau II i Raniero III de Mónaco. I el príncep Carles d’Anglaterra es va casar amb Camilla Parker Bowle, duquessa de Cornualles.

Josep Tero al Museu d'Història de Catalunya. 2005. Autor: Pep Parer Llicència CC BY


Fa deu anys en Josep Tero va actuar al Museu d’Història de Catalunya i continuava ensenyant català als seus alumnes. El seu darrer treball era Et deixaré la veu, amb textos de l’escriptora Maria Àngels Anglada.

Fa deu anys, en feia quatre que havia sortit al mercat el Windows XP i encara en faltaven dos per disposar d’un nou sistema operatiu: el Windows Vista. Tres extreballadors de Pay Pal, aquell any, van crear el YouTube.

Fa deu anys ningú no parlava de crisi, ni de retallades, ni de primes de risc, ni de la Troika, ni de Podemos, ni de Ciutadans.... i d’independència, molt pocs.

Primer número de la Revista Escolar. Tardor 2004


Fa deu anys qui li havia de dir a la Sabela Labraña que algun dia seria la responsable d’una revista feta pels estudiants del CFA Palau de Mar.

Fa deu anys...

Fa deu anys algú, a Palau de Mar, va dir no sé què d’una revista...